Càsum l´olla!!

Dissabte 17 a les 18 hores. Arribo a l´hípica disposat a relaxar-me. El primer que faig es seure a l´ombra amb la "famiglia" (Ah, la famiglia!!) i parlem de coses quotidianes.
No passen ni dèu minuts que arriba la "Jacqueline il faut partir". Ostres!! es veritat, si mig haviem quedat!!
Què, sortim? em diu. Jo, evidenment li dic que frisso per sortir, m´aixeco aparentant cert dinamisme, preparem els cavalls i marxem.
Estic tant tranquil perque haviem sortit abans i SEMPRE haviem anat amb moooolta calma i a més no feia ni 24 hores que el "Querubin" m´havia dit que ella era un dels caps mes ben amoblats de l´hípica.
Mentre travessem la cadena li dic que el dimarts passat vaig galopar al picadero amb certa seguretat, cosa que no m´havia passat mai. Va somriure i un centelleig, que en aquest moment no vaig saber intepretar, va brillar als seus ulls.
Al bosquet d´alzines va dir candorosament -sempre comença igual- Què, fem una galopadeta?
Com no era qüestió de quedar com un fil-fil vaig contestar que cap problema.
Comencen a galopar i, en principi, tot controlat excepte que a mitja galopada em surt la camisa dels pantalons i s´enganxa amb el borrén del darrera i sella i jo semblen d´una peça, com els soldadets de quan era petit.
Acabem de galopar, tot mes o menys controlat i li dic; Què xulo! Es la galopada mes llarga que he fet en me vida!!. Ella em mira amb cara de sorpresa, esclata a riure i diu: Però si això no es res, si acabem de comencar!! Ai, penso jo.
Efectivament, després d´aquella galopada en ve una altre, i una altre, i ... en fi no se quantes, però no pels camins amples, que en passem la tira al pas, no, per camins estrets plens de bardisses ... A mitja excursió ja estaba descamisat, suat, sagnant de la mà dreta i amb una punxa de bardissa de poc menys d´un cm. clavada al cap que em trec discreta i educadament.
Anem cap a la font? em diu. Si, si, contesto jo tot pensant que pararem a descansar una mica i a beure aigua. Doncs no, va ser "visto y no visto" tal com vàrem baixar varem tornar a pujar i tant punt arrivem al camí no dirieu mai que vàrem fer? Doncs si, galopar altre cop.
Mentre galopem ens trobem un pi caigut al mig del camí i una altre cosa que ni m´enracordo que era, podria haver sigut la verge maría i igualment no m´enrecordaria, perque el cavall va tenir que fer dos mig girs en forma de esse per esquivar ambdós obstacles. A la curva següent m´esperaven la "Jacqueline il faut partir" i el "Kaiser", tots dos amb cara de sorpresa i un somriure sorneguer com volent dir: Ostres, han passat ..."
Aquestes alçades a mes de descamisat, suat, sangnat, cansat, ple de fulletes per tot arreu, havia perdut la fusta. No us havia dit que tenia una fusta? Doncs ja no la tinc.
Amb tot això la "Jacqueline il faut partit" miraba el meu aspecte i reia. He dit reia? Es descollonaba!! Tot i que intentaba dir que no es reia de mi si no amb mi, però les fortes riallades no la deixaven acabar de parlar. Del "Kaiser" no tinc res a dir, em sembla que no reia.
En una de les darreres galopades, començo a fer figa i m´adono que l´esbufeg que fan els cavalls, quan galopan una mica cansats, com un "arf, arf", jo el faig mes fort que el meu cavall. Espero que no es noti.
Ja de tornada em diu: no baixem per aqui, seguim recte que farem una última galopada. Còllons amb el cap ben amoblat!! Però que no em veu? Si vaig fet un "ecce homo"!!
Afortunadam .. vull dir, per desgràcia ens trobem un grupet de genets que va al pas i no podem tornar a galopar.
Quan arrivem a l´hípica ella, la "Jacqueline" i ell, el "Kaiser" estan frescos com una rosa, ni han suat! Nosaltres en canvi anem suats -el Menut sembla de color gris- i jo a més, descamisat, sagnant, brut, cansat i per rematar-ho, el cavall s´aixuga el morro amb la meva camisa tacant-me-la tota. Començo a semblar un refugiat.
A l´hípica tothom em diu que què m´ha passat, que què m´ha fet la "Jacqueline il faut partir". Lo millor el que em diu el "Querubin": Que perquè vull torejar a places de 1ª quan sóc de 2ª regional! I la "Jacqueline" riu que riuràs, amb mi, no de mi, diu, el que passa es que jo no reia ...
Això es el que va passar i aixì ho explico. No obstant, va ser una experiéncia extraordinària, mai havia galopat tant !